coronaVIUS. Una producció de dansa-teatre amb Soundpainting

Autor: Pau Monfort Monfort

Context educatiu

El CEIP Cervantes és un centre d’una línia situat al centre de Castelló de la Plana. La degradació urbanística del barri on es troba i el trasllat de les famílies de nivell socioeconòmic mitjà a zones de la ciutat de nova construcció ha fet que el centre hagi experimentat un canvi progressiu en la composició de l’alumnat. Actualment, la majoria d’infants són provinents de famílies migrants i de nivell socioeconòmic baix.

Aquest projecte es va dur a terme el curs 2020-2021, enmig de les restriccions produïdes per la pandèmia de la COVID-19. A causa de la reorganització per reduir les ràtios per aula, al centre es van crear grups d’alumnat heterogeni i internivell. El projecte es va fer amb dos d’aquests grups, que barrejaven alumnat de tres cursos (4t, 5è i 6è de primària). La durada del projecte va ser des de l’inici de curs fins a finals de gener. Les dificultats per dur a terme activitats de moviment i d’interpretació musical dins les aules (impossibilitat de reorganitzar l’espai de les aules, ús de mascaretes, restriccions pel que fa a desinfecció i ús d’instruments musicals, etc.) van fer que sorgís la idea d’elaborar un projecte interdisciplinari que es desenvolupés a l’aire lliure. A més, la necessitat de l’alumnat de gestionar el daltabaix emocional produït per la crisi sanitària va vehicular, quasi de manera inevitable, la tria de la temàtica en direcció a tot allò relacionat amb la pandèmia. Per aquest motiu, el projecte va prendre forma de tríptic, de manera que es pogués reflexionar sobre el passat, el present i el futur d’aquella situació que angoixava tant l’alumnat.

Descripció del procés

coronaVIUS és una producció audiovisual de dansa-teatre elaborada fent ús de Soundpainting. El Soundpainting és una llengua de signes per a la creació multidisciplinària en viu creada per Walter Thompson el 1974 (Thompson, 2009). Es tracta d’un recurs creatiu i didàctic de gran potencial que permet compondre en directe i amb diferents disciplines alhora: arts plàstiques i escèniques, música, dansa, etc. Per exemple, amb el gest Long Tone («to llarg») podem indicar que els músics interpreten una nota de duració llarga, sense especificar l’altura o la intensitat del so. Aquest mateix gest, però, serveix per indicar un moviment fluid i continu per a les ballarines i ballarins, o una línia contínua per als artistes plàstics. Per aprendre més sobre aquesta llengua de signes i veure performances, podeu consultar el canal de YouTube de Walter Thompson (https://www.youtube.com/@walterthompson2334).

Figura 1. El docent, emprant la llengua de signes Soundpainting per fer indicacions en la creació escènica
Font: Pau Monfort.

Fent ús d’aquesta eina, juntament amb l’alumnat de 4t, 5è i 6è de primària es va dissenyar una coreografia en forma de tríptic: el passat, el present i el futur de la pandèmia serveixen com a eix temàtic per estructurar l’obra, construïda sobre música de compositors dels segles XX i XXI, i amb inspiracions també en la dansa contemporània, la performance i la cruïlla entre arts plàstiques i el moviment. 

La idea inicial del projecte partia de tres premisses: que treballés les arts plàstiques, la dansa i la música de manera integrada; que no fos un projecte únicament centrat en les arts, sinó que tractés un tema triat per l’alumnat, desenvolupat a través de les arts; i que el Soundpainting fos l’eina per articular aquesta connexió. Com a inspiració per als estudiants, va servir de gran ajuda la visualització del documental Five Days to Dance (2014), dirigit per José Andreu i Rafa Molés, que recull l’experiència de dos coreògrafs portant a escena una coreografia en cinc dies amb alumnat de secundària sense experiència en arts escèniques.

Un cop acordada la nostra temàtica, es va decidir dedicar una part de la coreografia a cada moment de la pandèmia (passat, present i futur, com ja s’ha dit) i, després, es va fer una pluja d’idees que va servir per recollir conceptes, paraules o fets que poguessin ajudar a idear els moviments.

Figura 2. Recull d’idees i conceptes per teixir la proposta escènica
Font: Pau Monfort.

Per introduir l’alumnat al llenguatge de Soundpainting i a la dansa contemporània, es van dedicar les primeres setmanes del curs a fer jocs i exercicis per aprendre els signes i guanyar confiança amb el seu cos. La coavaluació per rúbrica els va animar a practicar tant pel que fa al rol d’intèrpret com al de Soundpainter, que és la persona que dirigeix i compon la creació fent ús dels gestos. Tot i que en el producte final el rol de Soundpainter va anar únicament a càrrec del docent, durant les sessions d’aprenentatge també es va donar l’oportunitat a l’alumnat de practicar en aquesta posició. L’objectiu principal d’aquestes sessions era transmetre la idea que no importa l’experiència prèvia: tothom té capacitat per moure’s i expressar idees amb el moviment.

Abans d’iniciar el procés de creació de la coreografia, es va proposar a l’alumnat una selecció de tres obres de música contemporània (una per moviment) seguint criteris de durada, caràcter i contingut programàtic de la producció: Turangalîla-Symphonie d’Olivier Messiaen, Aguas de Amazonía de Philip Glass i Sensemayá de Silvestre Revueltas. Prenent com a base sonora aquestes peces, es va començar a treballar en els moviments que sorgien dels exercicis de Soundpainting i com aquests moviments podien connectar amb les idees i conceptes que es volien transmetre. Les coreografies van anar creixent a mesura que es practicaven a les sessions, al llarg de les setmanes, sempre tenint en compte les propostes dels estudiants. Aquest debat i el fet de seguir un procés lent i no-lineal, d’assaig/error, va servir perquè experimentessin a la pràctica com són els processos creatius.

Paral·lelament al disseny de les coreografies, es van dur a terme dos tallers per descobrir les possibilitats de les arts plàstiques aplicades a la cosa escènica: un sobre l’art de l’origami gegant, impartit per videoconferència per l’artista Angélique Cormier (usat en escena al solo del primer moviment); i l’altre sobre la projecció del traç derivat del moviment corporal, prenent com a referència l’obra dels artistes Trisha Brown i Tony Orrico (aplicat al segon moviment de la producció).

Figura 3. Vista general de l’escena en el segon moviment, quan es duu a terme l’ús d’arts plàstiques associades al moviment
Font: Pau Monfort.

Figura 4. Ús d’un origami gegant com a element integrat en la proposta de dansa
Font: Pau Monfort.

Concepció didàctica

El principal recurs didàctic que vehicula aquesta proposta és el Soundpainting, com ja s’ha deixat entreveure en apartats anteriors. El Soundpainting té una sèrie d’avantatges que el fan molt interessant des del punt de vista didàctic: en primer lloc, no és necessari tenir experiència prèvia amb cap de les disciplines per poder prendre partit. Evidentment, si es tenen nocions de tocar instruments musicals, de dansa, de teatre o d’arts plàstiques es podrà treballar a un altre nivell, però aquest llenguatge té la virtut de poder iniciar a l’alumnat, des de la pràctica, en les diferents disciplines artístiques. D’altra banda, es treballa sempre des de l’experimentació i la creativitat, de manera que l’error no penalitza sinó que s’integra com un element essencial (i positiu) del procés creatiu. D’aquesta manera, la present proposta s’alinea amb els nous models pedagògics musicals de finals del segle XX i principis dels XXI: l’educació musical centrada en el «fer música», com defensen Keith Swanwick —«teaching music musically»— i Christopher Small —«la música és una acció: musicar (musicking)»—, així com en l’aprenentatge a través de l’experimentació i la creació musical, com proposa François Delalande.

A més a més, aquest projecte en concret posa el focus en l’expressió corporal des de la perspectiva de la dansa contemporània i la performance. Sovint, l’expressió corporal i el moviment han quedat relegats en l’educació musical en favor de la interpretació i la creació musical. El Soundpainting ajuda a enfocar la creativitat en general, i en aquest cas en l’expressió corporal, no des d’una visió d’expressió espontània o original, sinó més aviat des d’estructures acotades que fan de bastida i permeten la improvisació i la creació dins d’uns límits, cosa que permet que tot l’alumnat aprengui a improvisar i a crear.

Finalment, i també amb relació a l’expressió corporal, es treballen les arts plàstiques com a reflex de la plasmació en dibuix dels moviments del cos (vegeu la col·lecció de performances Penwald de Tony Orrico), així com de l’ús de peces d’origami que són incorporades a la creació escènica en moviment.

Principals desafiaments

El procés d’enregistrament en vídeo es va realitzar en pla seqüència, ja que s’entenia com una creació escènica única, i amb mitjans tècnics força precaris: tres trípodes, tres dispositius mòbils personals i molta cinta adhesiva. La manca de recursos humans també va complicar l’enregistrament, perquè la gestió del grup, la direcció escènica i el control de les cambres, així com la postproducció, va recaure en un únic docent. Aquests inconvenients no fan més que posar en relleu la importància del treball en equip i la codocència com a elements essencials per desenvolupar projectes viables a l’aula. Per sort, la proposta va tirar endavant gràcies a un propòsit clar: s’havien de potenciar les fortaleses (implicació de l’alumnat) i dissimular les debilitats (per exemple, a través de l’edició de vídeo per seleccionar els millors plànols o l’ús del blanc i negre per «tapar» l’absència d’un vestuari dissenyat per a l’ocasió).

Les restriccions a causa de la pandèmia feien impossible una representació en directe amb públic. Per aquest motiu, es va apostar des del primer moment per una producció audiovisual a manera de videodansa que es pogués estrenar en una emissió en streaming, i es va aprofitar el que semblava un inconvenient per implicar les famílies i poder arribar més enllà de la comunitat educativa. A més, el canal de missatgeria instantània de l’escola va servir per fer promoció de l’esdeveniment. El fet de poder comentar en directe, mitjançant un xat, la producció que ells mateixos havien realitzat va dinamitzar molt l’activitat. Després de l’estrena, l’obra va quedar allotjada a YouTube i es pot veure a l’enllaç següent: https://www.youtube.com/watch?v=6ghwlfM4JBg

Aquest projecte va suposar un repte important tant per a l’alumnat com per al docent, ja que es tractava d’un projecte de llarga duració, al qual els estudiants d’aquest centre no estaven avesats. A banda de les dificultats exposades més amunt, cal tenir en compte que enmig del procés l’escola va patir un trasllat d’instal·lacions inesperat, amb tot el que comporta en l’àmbit d’utilització d’espais. Això, sumat a les dificultats d’una part de l’alumnat de ser conscients de l’objectiu final del projecte, va fer trontollar l’èxit de la proposta.

Principals aportacions

Malgrat els inconvenients sorgits durant el procés, podem remarcar uns quants aprenentatges interessants recollits pel camí. En primer lloc, la cohesió dels grups, que s’havien reorganitzat a causa de la pandèmia a l’inici de curs, es va veure afavorida gràcies a aquest projecte. En segon, la percepció de l’alumnat en relació amb aquesta proposta didàctica va ser positiva sobretot després de tancar el projecte, una vegada s’havia exposat a la resta de la comunitat educativa la projecció del producte audiovisual, i és en aquest moment en què gran part dels estudiants van ser conscients del bon treball que havien fet i ho van valorar degudament. A escala docent també va suposar un desafiament per les diverses raons ja adduïdes anteriorment, i dur a terme aquesta proposta també ha servit per fer patents les millores en l’àmbit d’avaluació formativa i les mancances que suposa no poder treballar amb més docents de manera col·laborativa.

Tot i que pel que fa a centre el desenvolupament d’aquest projecte va passar inadvertit, en la fase final de difusió del producte audiovisual sí que va tenir molta repercussió: moltes famílies del centre i tot l’equip docent van participar en la presentació i van contribuir a compartir-lo. A més, diversos docents es van interessar a posteriori per com s’havien dut a terme les diferents fases del projecte, i van mostrar interès en col·laboracions en futurs projectes.

Referents

Thompson, W. (2009). Soundpainting: El arte de la composición en vivo. Revista Eufonía. Didáctica de la música,  47, pàg. 77-83